constitució

“El dret a decidir. Una proposta de construcció jurídica”, per Mercè Barceló

Si per dret a decidir s’entén el dret individual de la ciutadania de Catalunya a pronunciar-se col·lectivament sobre una possible secessió del territori de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, aquest dret està reconegut en l’article 20 de la Constitució (CE) amb el nom de llibertat d’expressió; a més, si aquest dret s’exercís, per exemple, a través d’una consulta popular, aleshores es tractaria de l’exercici del dret fonamental reconegut en l’article 23 de la CE; això és, el dret de tota la ciutadania a participar directament en els afers públics.

El que s’ha articulat a Catalunya com a dret a decidir, doncs, no és més que una formulació de drets que ja existien constitucionalment en un estat democràtic amb un nou abillament extern: sense prejutjar que l’objectiu de proclamar el dret a decidir sigui la constitució efectiva d’un estat propi independent, aquest dret té com a contingut i, per tant, atorga com a feix de facultats a llurs titulars el poder d’expressar col·lectivament la posició individual respecte del futur territorial de Catalunya com a comunitat política. A més, aquest posicionament col·lectiu ha de poder arribar als seus destinataris, principalment, el poder públic estatal, sense traves o impediments. I com després es veurà, no atorga als seus titulars el poder d’efectuar un canvi o un trencament constitucional unilateralment, però sí la facultat que el posicionament majoritari expressat lliurement sigui pres en consideració pels seus destinataris si resulta que és discrepant de l’ordre territorial establert constitucionalment; es tracta, per tant, i en darrer terme, d’un dret a iniciar un canvi de l’ordre constitucional i, en els termes concrets que es formulen a Catalunya, d’un canvi de la constitució territorial.

Mercè Barceló, El dret a decidir. Una proposta de construcció jurídica