“Els nous reptes de l’Administració Tributària”, per Joan Iglesias Capella

This post is also available in: English

Durant el llarg procés de redacció i d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de negociació del model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú per al quinquenni 2009-2014 (ara, subjecte a un procés de revisió incert), la societat catalana i el Govern de la Generalitat, un cop més, van confiar en el sil·logisme (promesa) segons el qual, en assolir un major grau de decisió pel que fa a la despesa pública (educació, sanitat, seguretat, assistència social, etc.), obtindrien de l’Estat espanyol l’augment correlatiu dels recursos pressupostaris per a satisfer adequadament les necessitats de la ciutadania de Catalunya.
Dit d’una altra manera, si el Govern de l’Estat espanyol s’avenia a traspassar les competències per atendre els serveis públics integrants de l’estat del benestar a la Generalitat de Catalunya, el principi de lleialtat institucional i de coresponsabilitat fiscal assegurarien que també li proporcionaria el finançament adequat per a garantir un nivell d’atenció i de provisió de béns públics equivalent a l’esforç fiscal de la societat catalana.

Joan Iglesias, Els nous reptes de l’Administració tributària

Malauradament, l’experiència ha demostrat que aquest sil·logisme sempre ha estat un miratge o, més aviat, una fal·làcia. El dèficit fiscal endèmic que arrossega Catalunya en les seves relacions financeres amb l’Estat espanyol, lluny de reduir-se, s’eixampla cada dia que passa.
La crisi econòmica que, malauradament, patim des de l’any 2008 ha agreujat aquesta situació de dependència financera respecte del Govern central, fins al punt que avui en dia pràcticament tota la tresoreria de la Generalitat de Catalunya es nodreix de les transferències que li remet el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques per un concepte o altre.
D’altra banda, cal tenir molt presents les conseqüències a mitjà i a llarg termini que es deriven del procés irreversible d’harmonització de les polítiques fiscals, pressupostàries i financeres dels estats membres de la Unió Europea.
El manteniment de l’euro com a moneda única comporta la pèrdua progressiva de la sobirania econòmica dels estats membres en favor de les institucions europees, la qual cosa representa un canvi de paradigma no sempre ben acceptat per les autoritats espanyoles, i que encara es troba sotmès a interrogants importants respecte de la seva implantació definitiva.
Enmig d’aquestes dues tendències de sentit contrari, des de la perspectiva de la nova fiscalitat catalana, el fet de disposar d’una administració tributària pròpia constitueix un objectiu estratègic de primera magnitud, no només a curt termini sinó també, sobretot, pensant en una futura sobirania fiscal plena de la Generalitat de Catalunya.